PRIMERS PREMIS DEL CONCURS DE MICRORELATS ENRIC VALOR 2017

TERCERA CATEGORIA
MICRORELAT DE VALENCIÀ, per CAMIL MENGUAL MORERA, 1r Batx B

I de sobte, una espècie de tro em desperta del meu fràgil dormir, havia sigut un tret i això significava que els enemics estaven a prop. Agafe el meu fusell i ens disposem ràpidament a prosseguir la marxa abans que ens enxampen.
Estàvem a dia i mig de la frontera amb França, l’única esperança que teníem per sobreviure. Cada vegada se sentien més a prop el lladrucs i els crits dels Guàrdies Civils que ens perseguien. Anàvem a reunir-nos amb la resta de companys, maquis, que ens esperaven en la frontera. Ja ben a prop d’aquesta, la Guàrdia Civil s’havia abalançat a sobre i sols teníem una opció. Ens vam situar en una petita pendent on hi havia uns arbres i roques que ens podien servir per cobrir-nos. Vaig agafar un fusell i el vaig revisar perquè estiguera carregat, aleshores els vaig comunicar als altres cinc companys que se situaren estratègicament i quan els tingueren a tir que dispararen sense contemplació. Vaig mirar pel punter fusell i vaig buscar amb ell on aniria la meua primera bala, vam apuntar i vam fer foc quasi simultàniament. Vaig veure la cara de dolor que feia la víctima en rebre l’impacte de la bala, però era qüestió de supervivència, ells o nosaltres. Inesperadament, quan ja ens vèiem afectats per la poca munició, per darrere nostre van aparèixer la resta de companys que ens esperaven en la frontera i que en sentir els trets van vindre a socórrer-nos. Els vam poder contindre i vam poder fugir a temps, abans que ens atraparen. Ara sols podem esperar en un lloc nou fins que tot passe i poder tornar a la nostra estimada pàtria.

SEGONA CATEGORIA
MIRADES TRISTES, per ANA CHAMORRO TORRES, 3r ESO B

Dos mirades tristes, tres paraules mudes i quatre cops aterridors. Por, molta por en la senzillesa i milers de vides destrossades.
Comença un dia més al meu poble, o al que queda d’ell, els meus pares no m’ho diuen, però les coses no van bé. Fa setmanes que no veig els meus amics, on seran?
Tot allò que coneixia s’ha anat perdent a poc a poc, ara em sent perduda, no entenc què està passant.
Últim dia al meu poble… la situació s’apodera de mi i ningú no em pot fer tornar la raó. Em diuen que les coses ja milloren i que prompte tornarem a estar com abans, però els seus ulls… els seus ulls conten una altra història, on per desgràcia es troba la veritat.
Una vida trista, un crit mut i un últim cop aterridor.

PRIMERA CATEGORIA
PLUJA AL COR, per ROSA ALEMANY FALQUET, 1r ESO PIM

Els records d’aquells terribles dies encara ressonen a la meua ment com si hagués sigut ahir.
La guerra havia començat feia algun temps. Les famílies s’acomiadaven dels seus fills i germans, convivien amb la desolació cada dia.
Un dia especialment grisós, plovia, plovia molt. Però no només al cel, també plovia als ulls de molta gent del meu poble. Veia les llàgrimes inundant el cor i la tristor cobrint els ulls de ma mare.
Jo era una més de les xiques de Benirrama que plorava desconsolada mentre contemplava l’escena de l’acomiadament del meu germà i del meu oncle que se n’anaven a una guerra de la qual no tornarien mai més.
Contat per Elvira Alemany a la seua néta Rosa Alemany.

You may also like...