Música del timbre: Obertura de Guillem Tell

Obertura de Guillaume Tell de Gioacchino Rossini

Guillaume Tell és una òpera en quatre actes amb llibret d’Ètienne de Jouy i Hyppolyte Bis basat en el llibre de Wihelm Tell de F. Schiller.

El compositor G. Rossini (1792/1868) va ser un músic i compositor italià que fou reconegut en vida com el compositor operístic més important de principis del s. XIX i el responsable de la revitalització de l’opera, principalment del cant. Les seues obres han estat durant molt temps sense poder ser interpretades donades les dificultats que hi ha per finançar els muntatges i de trobar cantants amb les aptituds i la tècnica que requereixen les òperes de G. Rossini.

La soprano que va reprendre la interpretació al s. XX de les òperes rossinianes, encara que adaptant-les i simplificant-les, fou Maria Callas, especialment destacable fou les seues interpretacions de l’òpera El barber de Sevilla la més afamada, reconeguda i representada del compositor italià.

L’òpera Guillaume Tell va ser la última composta per G. Rossini i va estar motivada per les generoses remuneracions que el rei de França, Carles X, li va oferir. Rossini va triar, per a aquesta obra seriosa i d’Estat un tema patriòtic i romàntic d’inspiració beethoviana, però sense renunciar als crescendos que caracteritzen la música de Rossini.

L’estrena a Paris el 3 d’agost de 1829, no va ser un èxit de públic immediat ja que amb Guillaume Tell, Rossini s’allunyà de les seues obres més reconegudes i abandonava els temes i la composició que el caracteritzaven introduint un tema i una composició més pròxims al romanticisme que començava en aquest anys a ser l’estil predominant. Aquest canvi d’estil li va servir, però, per a ser reconegut per autors moderns com Berlioz qui fins l’estrena de Guillaume Tell no valoraven la música de Rossini.

Les representacions originals d’aquesta òpera eren complexes de muntar, de cantar i d’interpretar ja que tenia una durada original de més de 5 hores. Malgrat tot després de l’estrena a París es van fer representacions més curtes i adaptades a públics diferents al francès, com l’italià.

De Guillaume Tell es recorda sobretot l’Obertura dividida en quatre parts encadenades:

  • El Preludi és un passatge lent interpretat per les seccions de corda.

  • La Tormenta és una secció dinàmica i interpretada per tota l’orquestra.

  • El Ranz des Vaches, on predomina la flauta.

  • El Finale que recorda una càrrega de cavalleria ultra-dinàmica anunciada per les trompes i trompetes, i interpretat per tota l’orquestra en mi major.

La popularitat de l’Obertura de Guillaume Tell es deu, en gran part per haver integrat bandes sonores de pel·lícules i emprada en programes i sèries de televisió.

La interpretació (abreviada) que escolteu i que marca les eixides al pati i el final de la jornada escolar, és la realitzada per Wendy Carlos en 1971 per a la banda sonora de la pel·lícula La taronja mecànica (Stanley Kubrick-1971)

You may also like...